Fotografies i cròniques de concerts. (Totes les fotografies © Joan Enric Clofent)

Miquel Abras, Sala Luz de Gas B (28/10/10, Barcelona)


Miquel Abras va rebentar ahir a la nit la Sala Luz de Gas B. Gairebé 400 persones omplien la petita sala barcelonina per gaudir del potent i magnífic directe del bisbalenc, acompanyat per la seva habitual banda.

I és que quan el públic ve amb ganes de passar una molt bona estona, i els músics pujen a l'escenari amb la predisposició exemplar de donar-ho tot al llarg de l'hora i quart de concert, el resultat acaba sent espectacular.

No obstant, la nit començava amb un petit entrebanc per l'artista de la Bisbal, al trencar-se una corda de la seva guitarra just al primer tema. Sens dubtes aquesta podria ser una de les pitjors maneres de començar un concert, però quan a l'escenari t'acompanya una banda capaç de tirar endavant un contratemps com aquest, pots canviar la corda i tornar a l'escenari com si res hagués passat.

Miquel Abras va construir un repertori format per molts dels temes del seu darrer treball d'estudi "Temps de Zel", però no hi van faltar els hits dels dos treballs anteriors. Una hora i quart intensa de bona música i molta complicitat amb el públic. Possiblement, un dels seus millors concerts fins a la data.

Fito & Fitipaldis, Fontajau (23/10/10, Girona)


El poder de convocatòria de Fito & Fitipaldis sembla no tenir límits. Dissabte, a Fontajau, el cartell de sold out feia dies que es podia veure a les guixetes.

Totalment recuperat de la faringitis aguda que el va obligar a suspendre un parell de concerts previs a la cita de Girona, Fito Cabrales i els seus Fitipaldis van oferir un recital de gairebé dues hores i quaranta minuts, demostrant que tenen corda per estona, tot i estar arribant a la part final de la llarga gira "Antes de que cante diez".

Train, Sala Razzmatazz 2 (12/10/10, Barcelona)


Ni la pluja intensa que queia, ni el fet de ser un dia festiu amb un pont pel mig, ni el canvi de sala d'última hora que va agafar desprevinguts als més despitats, ni la pobra entrada que presentava la sala van impedir que Train oferís un recital francament espectacular, en la seva primera visita al nostre pais.

La banda de San Francisco, amb Pat Monahan al capdavant, creada al 1994 i guanyadora d'un Grammy l'any 2001 gràcies a l'èxit "Drops of Jupiter" va descarregar tot el seu arsenal davant del públic entregat que omplia pràcticament mitja sala.

Potser aquest fet va motivar encara mes els californians, que van oferir dosis de gratitut, amabilitat, humor i constant interacció amb els fans, però sense descuidar la part essencial de tot concert, la música. Amb un directe molt cuidat, els Train van obrir la nit amb "Parachute", tema del darrer disc "Save Me, San Francisco". Tota una declaració d'intencions, que feia preveure com es desenvoluparia el concert.

"Get to We", "Meet Virginia" i "She's on Fire" (versionat al més pur estil country), flashback cap els primers discs de la banda, amb espectacle interactiu inclòs. Sis noies del públic van ser amablament convidades a pujar a l'escenari per fer els "chorus" de "She's on Fire", i francament costa molt descriure amb paraules aquell moment, que de ben segur no crec que oblidin fàcilment.

Sense deixar decaure el ritme, sonaven dos temes més del darrer i cinquè treball de la banda, "I Got You" i "If It's Love", per arribar a un dels moments més especials del concert i que més emocions va despertar a tota la sala. Acompanyat de fons només pels teclats, Pat Monahan va fer la introducció de "When I Look To The Sky" totalment a capela, deixant el micròfon de banda i oferint un moment realment màgic i emocionant. No cal dir que la ovació final va ser d'escàndol.


"Calling all Angels", "Save Me, San Francisco", "Words", "Marry Me" amb Pat Monahan fent-se fotos amb tota la gent que omplia la primera fila i l'esperat èxit "Hey Soul Sister" van completar el setlist del concert. Quedaven els bisos, i no hi podia faltar un dels grans èxits dels californians, "Drops Of Jupiter". I és clar, veient com va anar el concert pel que fa a la interacció amb el públic, els bisos es van convertir en bisos a la carta. Les peticions anaven a càrreg dels que s'atrevien a demanar les cançons, i ells les anaven tocant en versió reduida. Així van sonar "Brick by Brick", "Breakfast in Bed", "Words" i "This Ain't Goodbye", finalitzant el concert amb una fantàstica versió de "Dream On", dels Aerosmith.

Veient com es va desenvolupar tot el concert, és molt possible que quan Train tornin a principis de l'any vinent, hi hagi com a mínim el doble de gent que hi havia ahir a la sala 2 de Razzmatazz, perquè quan una banda com els Train ofereix un recital sincer, humil i donant el màxim d'ells mateixos, el públic ha de respondre de la mateixa manera.