Ni la pluja intensa que queia, ni el fet de ser un dia festiu amb un pont pel mig, ni el canvi de sala d'última hora que va agafar desprevinguts als més despitats, ni la pobra entrada que presentava la sala van impedir que Train oferís un recital francament espectacular, en la seva primera visita al nostre pais.
La banda de San Francisco, amb Pat Monahan al capdavant, creada al 1994 i guanyadora d'un Grammy l'any 2001 gràcies a l'èxit "Drops of Jupiter" va descarregar tot el seu arsenal davant del públic entregat que omplia pràcticament mitja sala.
Potser aquest fet va motivar encara mes els californians, que van oferir dosis de gratitut, amabilitat, humor i constant interacció amb els fans, però sense descuidar la part essencial de tot concert, la música. Amb un directe molt cuidat, els Train van obrir la nit amb "Parachute", tema del darrer disc "Save Me, San Francisco". Tota una declaració d'intencions, que feia preveure com es desenvoluparia el concert."Get to We", "Meet Virginia" i "She's on Fire" (versionat al més pur estil country), flashback cap els primers discs de la banda, amb espectacle interactiu inclòs. Sis noies del públic van ser amablament convidades a pujar a l'escenari per fer els "chorus" de "She's on Fire", i francament costa molt descriure amb paraules aquell moment, que de ben segur no crec que oblidin fàcilment.
Sense deixar decaure el ritme, sonaven dos temes més del darrer i cinquè treball de la banda, "I Got You" i "If It's Love", per arribar a un dels moments més especials del concert i que més emocions va despertar a tota la sala. Acompanyat de fons només pels teclats, Pat Monahan va fer la introducció de "When I Look To The Sky" totalment a capela, deixant el micròfon de banda i oferint un moment realment màgic i emocionant. No cal dir que la ovació final va ser d'escàndol.
"Calling all Angels", "Save Me, San Francisco", "Words", "Marry Me" amb Pat Monahan fent-se fotos amb tota la gent que omplia la primera fila i l'esperat èxit "Hey Soul Sister" van completar el setlist del concert. Quedaven els bisos, i no hi podia faltar un dels grans èxits dels californians, "Drops Of Jupiter". I és clar, veient com va anar el concert pel que fa a la interacció amb el públic, els bisos es van convertir en bisos a la carta. Les peticions anaven a càrreg dels que s'atrevien a demanar les cançons, i ells les anaven tocant en versió reduida. Així van sonar "Brick by Brick", "Breakfast in Bed", "Words" i "This Ain't Goodbye", finalitzant el concert amb una fantàstica versió de "Dream On", dels Aerosmith.
Veient com es va desenvolupar tot el concert, és molt possible que quan Train tornin a principis de l'any vinent, hi hagi com a mínim el doble de gent que hi havia ahir a la sala 2 de Razzmatazz, perquè quan una banda com els Train ofereix un recital sincer, humil i donant el màxim d'ells mateixos, el públic ha de respondre de la mateixa manera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario