La nit d'ahir va ser una gran nit d'emocions, crits, plors i ovacions, algunes més sonades que d'altres.
La primera ovació ens la vam endur el petit grup de fotògrafs que anavem acreditats per cobrir el concert, un concert que es gravava en DVD i on tot estava organitzat al detall, menys un petit aspecte que segurament va passar per alt a la gent de l'organització, on podien posar els fotògrafs. Després de col·locar-nos el més lluny possible de l'escenari, ens vam adonar que poca estona aguantariem sense ser increpats pel públic. Dit i fet. No van passar ni 30 segons que ja sentiem la primera esbroncada de la nit i crits de "fotògrafs fora!" darrera nostre. El moment surrealista va arribar quan dues senyores d'avançada edat es van posar dretes davant nostre, perquè elles havien "pagat 75 euros pel concert" i el volien veure.
Vist el panorama i que la tensió augmentava per moments, "cridarem a l' organització!" deien, vam ajupir-nos mentre esperavem per començar a fer la feina. L'ovació va arribar quan vam decidir sortir d'allí, i posar-nos a una de les sortides d'emergència. Mai m'havien esbroncat d'aquella manera i encara menys aplaudit i ovacionat tant en un concert. Són aquells petits moments de felicitat suprema, realment impagables, que et deixen amb una sensació especial al cos.
Deixant de banda aquest sonat començament, pel que fa a l'aspecte musical, Il Divo va demostrar que si porten ja més de cinc anys als escenaris és per alguna cosa. Les entrades feia dies que estaven exhaurides. Amb un escenari més aviat sobri, pantalles gegants i un so molt treballat, el quartet arrancava amb el tema "Somewhere", seguit de tot un clàssic, "Unbreak My Heart" i "The Promise", el tema que dona títol al nou disc.Però la nit reservava sorpreses. Il Divo segueix atrevint-se a versionar amb la seva fórmula d'òpera-pop grans clàssics del pop mundial. Per primera vegada el quartet cantava "Bridge Over Troubled Water", de Simon & Garfunkel, fet que va provocar la primera catarsi col·lectiva i apoteòsica ovació, amb crits de "guapo, guapo!" i "bravo, bravo!". Seguirien "She", d'Elvis Costello, "Passera", "Mama" amb dedicatòria a totes les mares presents al Sant Jordi, tancant el primer bloc del concert amb un altre clàssic, "Nights in White Satin". De nou, ovació i plors.
Després d'aquest primer bloc d'uns 60 minuts i gairebé 20 minuts de descans, Il Divo reaparexia amb "Winner Takes It All", d'Abba i ja encadenaria el segon bloc del concert amb clàssic rera clàssic, passant per "Without You" de Nilson, "Everytime I Look At You", "Hallelujah" de Leonard Cohen, "Adagio", "La Vida Sin Amor", "Power of Love" de Frankie Goes To Hollywood i finalment "My Way", popularitzada per Frank Sinatra, on el grup es despedia efusivament. No obstant, encara hi havia temps per un parell de temes, "Amazing Grace" i "Impossible Dream".
Il Divo posava així punt i final a la nit, que s'acabava de la mateixa manera que havia començat, amb una sonada ovació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario