OMD, ahir a la Sala Apolo, apropant al públic les seves fosques maniobres orquestrals...
Gaudir en directe d'auténtics himnes com ara "Joan of Arc", "Enola Gay" o "Walking in The Milky Way" deixa en un estat d'ànim difícilment descriptible. Em costa trobar les paraules per descriure l'intens concert d'ahir. Hi ha bandes que quan pugen a l'escenari es limiten a tocar un repertori marcat, com un simple tràmit. Altres, que paradoxalment ja no han de demostrar res, venen a suar la camisa com si fós el primer dia, i en el cas d'ahir, més encara.
La Sala Apolo es va convertir en un petit forn, però poc importava. El bon amic i company de batalles Xavi Mercadé va definir molt encertadament algun moment del concert com a èpic. Crec que és l'adjectiu que més s'escau. Èpic, immens...
Acabar un concert encadenant "Enola Gay", "Walking in The Milky Way" i "Electricity" és suficient com per efectivament, fer-te caminar per les estrelles i disfrutar com un nen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario